dilluns, d’agost 21, 2017

La destrucció del "convent de Santa Teresa". L'estiu negre de Mataró 1936. VI

Fa uns anys l'Ajuntament de Mataró va remodelar la Plaça de les Tereses, va millorar la urbanització d'aquesta peça del centre de la ciutat. Una plaça que es punt de connexió amb les línies d'autobús de les persones que accedeixen al centre o volen anar a d'altres ciutats, hi ha un dels aparcaments soterrats, una plaça interior i és la connexió de diferents eixos comercials cap a la plaça Cuba, el carrer Sant Benet o cap a la Riera o la plaça Santa Anna.

Aquesta plaça però no sempre ha estat així. En el passat abans de l'estiu negre de Mataró, hi havia un convent de carmelites descalces, molt austeres i conegudes a la ciutat com el convent de Santa Teresa. A prop seu hi havia un altre convent, els de Sant Benet.

Actualment es diu plaça de Santa Teresa, però durant el franquisme es va anomenar Plaza de los Caidos i durant la Guerra Civil tenia el nom de plaça 19 de juliol en commemoració a l'inici de la revolució i fracàs del cop d'estat militar a la ciutat. Però com van ser els darrers moments d'aquest convent i la seva relació amb l'estiu negre del 36 en el context de persecució religiosa?


El Monestir de la Inmaculada Concepció de les Carmelites descalces

El convent de Santa Teresa, des de l'hort i la capella de Sant Roc.
Dibuix de Marià Ribas
Mataró va començar a créixer al s.XVII i XVIII fora de muralles i es van crear convents nous: dos de monges de clausura i un de frares caputxins.

Un d’ells era el  monestir de la Inmaculada  Concepció de les carmelites descalces, conegut popularment com el convent de les Tereses.

Aquest convent fora de ciutat oferia una font per anar a buscar aigua on hi havia una fornícula amb la imatge de Santa de Teresa, que després donaria nom al carrer que connectava amb el monestir.
Amb el creixement de carrers com el de Montserrat i el de Sant Benet aviat va quedar encerclat. Això li va donar un ambient familiar i de bon veïnatge. A més aquest convent era tot serenor, tranquil·litat, tal i com subscriu en Marià Ribas i han explicat algunes fonts orals.  També aquesta comunitat estava composada per moltes religioses filles de Mataró.

Des de principis del s.XIX moltes famílies de la burgesia industrial i famílies propietàries amb recursos tenien alguna de les seves filles allà. Això va fer que popularmanet també se l'anomés com el convent de les monges riques, en comparació a les religioses del monestir de l'Assumpció de Maria, anomenat de es Caputxines. Aquesta etiqueta va ser fins ben entrat el segle XX i inclús després de la Guerra fins a l'arribada del Concili Vaticà II.
Val a dir, que també hi havia una certa pressió sobre aquesta peça urbanística abans del 36, tal i com es recull en algunes expressions recollides al 1938.

 La purga contra con el convent de les Carmelites, Santa Teresa

L'església del convent estava ben ornamentada. Les monges carmelites estaven preparant-se feia dies per a la festivitat de Sant Elies, que era el 20 de  juliol. Un Sant relacionat amb la paraula de Déu i el Mont Carmelo. Segons s'ha explicat era una de les festes més importants per tant estaven preparant els millors ornaments i totes les peces antigues del convent per a la mateixa.
El 19 de juliol van arribar veus al convent que un grup de milicians i molts exaltats estaven calant foc al convent de les Caputxines i tot apuntava que després anirien per l'església del convent de les carmelites. Aquells dies s'estava calant foc a tot el patrimoni religiós de la ciutat i saquejant totes les esglésies. Sant Martí i Miquel de Mata, així com el convent de Sant Benet serien les pròximes dianes, mentre que el Convent de les Caputxines, la Basílica de Santa Maria, Sant Josep, Sant Simó...ja havien rebut saqueig, amuntegament i incendi.
Diuen les fonts orals que ràpidament va començar a congregar-se molta gent al voltant del convent. Eren prop de les 3 del matí.  Tot i que dos anys després s'explicà en un procés que el grup impulsor de milicians eren de la FAI de Badalona que van venir expressament a incendiar el convent, hi havia nombroses persones conegudes de la ciutat que estaven impulsant la purga ( diuen).
Dibuix de l'entrada a l'església. Marià Ribas.
Aquell grup de persones van obligar a les 19  monges a abandonar el convent. No els hi van donar temps per a recollir les seves pertinences personals. 
Explica en Màrià Ribas que algunes d'elles van recordar les paraules de Santa Teresa de Jesús, caminemos hasta el cielo monjas del Carmelo. Tement-se el pitjor i sent molt poc coneixedores del que havia passat a la ciutat els dies abans o al país.
Val a dir, que la sortida de les monges va ser sense cap tipus d'agressió ni violencia cap a elles, les quals no van oferir el mínim de resistència cap a les persones que les feien fora.
Mentre les monges s'allunyaven a peu del convent ràpidament el convent va ser  ocupat i van començar a saquejar-lo mentre baixava gent amb feixos de llenya pel carrer Sant Rafael.
Davant el públic expectant per veure la crema del convent, van aparèixer algunes dones disfressades de monges i un home de capellà amb la indumentària que va trobar a la sagristia. Diuen que van començar a mofar-se de tothom que hi havia allà, com subscriu el mateix Ribàs era una mena de festa dantesca. Una de les fonts orals de la ciutat explica que una de les dones etzibava  mentre s'aixecava els hàbits " mira què putes que són" i jugant amb l'home vestit de capellà,  " mireu si una estava embaraçada i tot" mentre gesticulava com si ho estigués. Inclós diuen que una d'elles explicava que hi havia cossos de nens morts, que eren els fills "d'aquestes putes" amb els maristes de Sant Josep. 
També dues fonts han explicat que alguna persona va profanar les tombes i va treure un dels cosos i accentuat l'argument de l'altra dona que deia que estava embarassada i mofant-se ( però no han volgut aprofundir en aquest relat final).
"Plaça dels Caiguts" anys 50. Font: particular.

La mateixa font ha explicat que inclús que durant el saqueig previ alguna persona va intentar profanar una de les tombes per intentar treure algun cos per enfotre's mentre cridava " on està el vostre el cel".
Al'estona el foc ja estaba ben viu. El convent cremava i la purga es va dirigir cap el convent de les monges de Sant Benet, que ha arribat als nostres dies davant dels antics jutjats, per continuar amb la destrucció i eliminar tota presencia religiosa a la ciutat.
Dies després l'Ajuntament de Mataró acordaría l'enderrocament del Convent, el qual va resistir força bé el foc atès els solids fonaments i l'estructura del mateix, i el 23 d'agost un grup de 23 treballadors van començar a enderrocar tot els convent per tal de començar la construcción de la plaça del 19 de juliol.  Aquells operaris van trobar documentació diversa al convent encara, així com uns béns de l’Estat on quedaven clares les propietats de terres, que van ser lliurades a l’Ajuntament. L’Alcalde va fer una felicitació pública d'aquells homes.
La inspecció prèvia a la destrucció final
Abans del 23 d'agost, però el Comitè Local  Antifeixista va permetre a Marià Ribas com a membre del Comitè de Patrimoni visitar l'edifici. Aquest exposa, tal i com subscriu en publicacions posteriors del Museu Arxiu de Santa Maria, que el convent era molt rígid i sòlid. En destacava unes peces   patrimonials importants, així com una gran pintura de Sant Josep del mateix Viladomat, important mobiliari, més de 350 relíquies de sants, caixes de núvies gòtiques, una carta original i una túnica utilitzada per Santa Teresa de Jesús, importants pintures, un gran altar major i un magnífic claustre.  Aquesta riquesa patrimonial però, no era contrària a la vida tan austera i de recollida que tenien aquelles monges explica.
La comissió de responsabilitats contra la turba i excuses de la FAI.
A Mataró, com arreu del país, hi havia una sèrie de conflictes entre els grups d'exaltats dirigits per la FAI-CNT, milícies i d'altres grups i la poca operativitat de la Generalitat per a controlar els descontrolats.

En ple estiu del 1936 i els mesos posteriors hi havia escrits, com els de Joan Peiró al LLibertat, (diari de Mataró) que demanaven mantenir la revolució però fugir de la barbàrie descontrolada. També hi havia una pressió de polítics moderats com els d'Unió Democràtica de Catalunya, membres hereus de la LLiga Regionalita i inclús algunes persones d'Esquerra Republicana que no els agradava el descontrol, les purgues ni els atacs sistemàtics i assassinats contra religiosos. 
Almenys això és el que s'ha explicat, tot i que també hi ha altres fonts que indiquen que no van saber reaccionar davant l'agilitat del Front Popular, dels comitès antifeixistes, l'organització de la CNT- FAI i les seves milícies que tenien censos de temples i convents. Altres fonts que diuen que hi havia una gran pressió internacional per a que la Generalitat donés un to de serietat davant els fets i obrís causes; i inclús alguna font més conservadora que subscriu que la Generalitat en el fons no volia controlar els descontrolats els primers mesos i quan va voler reaccionar la musculatura i força d'algunes milícies era molt forta, essent en el fons aliats en moments convulsos.


Sigui el que sigui, el 28 de febrer de 1938 la Generalitat de Catalunya va  obrir una comissió de responsabilitats a Barcelona per aclarar què va passar en aquell convent.
Vistes a la plaça de les Tereses abans del juliol de 1936. Font: grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

En els informes que va facilitar el Front Popular a la Comissió, se subscriu que hi va haver una turba la nit del 19 al 20 de juliol de 1936 quan es va incendiar el convent. Segons diu, eren gent d’altres municipis els impulsors i no gent de Mataró. També es reconeix que  els terrenys que ocupava el convent eren desitjats des de feia temps, com a mínim més de 20 anys per la ciutat.

Una de les persones que va participar va ser el milicià de la FAI Miquel Corney. Aquest va dir que es van sentir trets des de l’interior del convent i inclús de metralleta de les monges caps els milicians. Pere Franco, un exconseller del Front Popular, també va reconèixer aquests fets i va dir que es van fer des de l’interior perquè havien impactat als edificis del costat, ara bé, deia que ara ja eren visibles…

Per corroborar aquesta versió es va consultar a persones que van ser testimonis. Na Mercè i Catarina Daviu, veïnes del carrer de Francesc Layret 2. Ambdues van negar aquestes declaracions rotundament. Van dir que la turba va fer marxar les monges i que ho van fer amb molta correcció i sense cap resistència de les mateixes. Van dir que l’objectiu inicial era cremar l’esglesia per part de la turba, segons deien.

Un altre veí, Antoni Ricardi, veí del davant del convent va negar cap tret i va corraborar la versió de les veïnes Daviu.

Tot apunta que tant el milicià de la FAI com l'exconseller Pere Franco volien justificar la intervenció que s'havia fet, que també tenia un rerefons urbanístic i de persecució religiosa en  la crema del convent, però que va ser desmentida per part dels veïns. També va corroborar que malgrat la mofa posterior i l'espectacle dantesc per part d'alguns exaltats, el desallotjament de les religioses va ser molt diferent al d'altres convents d'arreu del país amb tristos finals.

Les carmelites avui a Mataró, testimoni viu de fe.
Gemanes carmelites de Mataró a l'actualitat. Font: comunitat
La Comunitat religiosa carmelitat de Mataró després de marxar del convent va viure dispersa durant els 3 anys de la Guerra Civil, però com apunten les mateixes religioses, es van reagrupar de seguida i van viure unides afectivament per la sol·licitud de la mare priora Maria Francisca de Jesús Cricificat Millet i Cunill, la qual va morir a Mataró l'any 1973. Així van estar vivint en comunitat en una casa del carrer de Barcelona. 
L'any 1950-51, després de la celebració dels tres-cents aniversari d'aquesta comunitat a Mataró, el mataroní Magí Raventós i na Teresa Espona, pares de la germana Carme del Sagrat cor, van oferir uns terrenys a Can Torner per a fer de nou el monestir al veïnat de Cirera.  Es va construir un nou monestir , el de la Immaculada Concepció,  inspirat en els propis de l'Ordre Carmelità del s. XVI-XVII i amb un gran accent reinaxentista. Tot un exemple viu de continuïtat i d'exemple actual de testimonis de fe. Un convent que al 2017 és viu i íntegre.  

dissabte, d’agost 19, 2017

Els altres beats màrtirs de Mataró. L'estiu negre de Mataró del 1936. V

Els altres beats màrtirs de  la guerra civil a Mataró.

La vida, obra i beatificació del Beat Dr. Josep Samsó i Elies, rector de Santa Maria és prou coneguda actualment a la ciutat; però van haver-hi altres màrtirs fills de Mataró dels quals poc se sap, poc s’ha dit, o han estat oblidats per la interpretació dels fets de la persecució religiosa que va sacsejar Catalunya a l’estiu negre el 1936, o han estat considerats per les seves congregacions però no pas de la seva ciutat natal.
A continuació fen menció dels altres màrtirs beatificats de fills de Mataró. En aquest relat tractarem només  el dels caputxíns Rafael Maria de Mataró i els lamentables fets del caputxí Pere Ferrer.
Rafael Maria de Mataró.
Francesc de Paula Soteras Culla va néixer a Mataró el 12 d’abril de 1902 a la parròquia de Santa Maria pocs dies després.
De molt petit va entrar a l’ordre dels caputxins amb deu any perquè va conèixer al pare Pius d’Igualada en una predicació quaresmal. Així va nar al Seminari menor d’Igualada i va fer estudis d’humanitats. Al 1917 s’inicià com a novici i passà a anomenar-se Rafael de Mataró.  Després va fer estudis de Filosofia a Olot i de Teologia a Sarrià on el 13 d’abril de 1923 professava com a caputxí i era ordenat com a sacerdot el 1925.
Va estar uns anys al convent d’Olot com a professor de filosofia i després passaria a ser el director del Col·legi de Filosofia i vicari del convent. A partir de 1933 va ocupar  el càrrec de secretari provincial atès la seva gran dedicació i formació.
Esclatada la persecució religiosa va ser destinat al convent de Pompeia però no va poder incorporar-se havent d’abandonar el 20 de juliol de 1936 el convent  i va ser acollit i amagat a casa d’uns benefactors. Als pocs dies va haver de canviar de casa perquè un veí  era un destacat polític d’esquerres i era molt perillós estar-hi allà.  En el nou domicili va estar molt tranquil i un amic li va tramitar els papers per tal de poder marxar a Itàlia en un vaixell que sortia el 2 d’agost. 

Un dia abans però, havia d’anar a Comissaria per tal de potser les impremtes digitals al passaport. De camí, a l’estació de Sarrià uns milicians el van reconèixer i el van detenir. Aquella mateixa tarda de l’1 d’agost apareixia el seu cos  mort a Vallvidrera. El seu cunyat el va reconèixer al dipòsit de l’Hospital Clínic.
El cruel i descontrolat martiri d’aquest mataroní.
Pere Ferrer va néixer a Mataró l’1 de juny de 1909. Estava al convent dels Caputxins de Tàrrega quan va esclatar la revolució del 36. 
Els milicians es van presentar al convent de la comunitat carmelita de Tàrrega el 28 de juliol de 1936. El pare prior Àngel Maria Prat que els va rebre els va preguntar què volien fer amb ells, matar-nos? I va demanar en cas que fos així, que si us plau respectessin tots els pobres joves que tenien famílies que els esperaven a les seves cases de naixement.
A les 11 de la nit el van fer pujar els 12 carmelites a un camió entre empentes, insults i cops de fusell. Alguns veïns que miraven darrera les persianes van conèixer a molts milicians que eren veïns de Tàrrega. Deien que anaven a Igualada o Barcelona, però era només un rumor. 
Els van portar, segons s’ha interpretat, al cementiri i allà els van robar tot el que portaven a sobre i els van obrir les maletes, que després llençarien.
A les 2 del matí van arribar a prop de Cervera al lloc conegut com el Clot dels Aubens i allà els van afusellar al marge del camí. Però el menyspreu cap aquells religiosos no va acabar aquí només amb les seves vides.
Els seus cossos van ser llençat a un fermer lligats en dos en dos, uns a sobre dels altres i després els hi van llençar benzina i calar foc, tal i com va relatar un dels   que ho va explicar a dos veïns anomenats Juan Bravo i Santiago Fàbregat.
Va explicar que van estar una estona mirant el foc i tal i com relata el mateix Juan Bravo que es va presenciar, diu que va poder escoltar que encara algun dels cossos gemegava no estant del tot mort.
La intenció era deixar aquells assassinats el més anònim possible i fer-ho amb absoluta clandestinitat.
Concepció Tomás de Bosquet a l’endemà al matí es va creuar amb dos milicians que venien del Clot dels Aubens de contemplar la cremació i diu els va sentir dir  “Hay que ver cómo se resistían a dejarse quitar los Crucifijos.”
Sor Margarita Fargas estava a l’Hospital de Cervera aquella mateixa nit i afirma que els milicians que estaven de guàrdia van anar a veure què passava i com agafaven els carmelites. Diu que al tornar parlaven i comentaven que els carmelites s’animaven uns a d’altres i deien “¡Viva Cristo Rey!”.
Aquesta anècdota va córrer com l’escuma per Tàrrega i es va dir que els pares Àngel Maria Prat i el pare Eliseo Maria Maneus anaven exhortant i animant als més joves.


Tomba dels claretians al Clot dels Aubens
Però no va quedar aquí només el maltracte als seus cossos. Diuen testimonis que la cremació es va repetir els dies successius fins 3 setmanes després en aquell femer amb rametes de foguera. Per lo vist el femer tenia molta humitat per sobre ( diuen que hi havia fems per a uns quinze carros) i evitava es cremés bé per sota.
Segons aquests testimonis inclòs va aparèixer en mig del camí un dels caps d’aquells carmelites cremats i amb el crani esclatat amb una gran pedra després d’uns dies, un episodi d’una cama cremada rossegada per gossos, i inclòs qui ensenyava públicament els projectils que es van fer servir per escombrar aquells religiosos. De fet a Tàrrega i Cervera va ser molt fort el fervor antireligiós, diu la historiografia que es van reconèixer fins a 116 assassinats de sacerdots i religiosos en aquells mesos.
Pel rebombori del tema alguns veïns van demanar una sepultura dels cossos per evitar alguna infecció i l’Ajuntament va envidar a dos operaris de la brossa, però es van negar a carregar amb les restes justificant que “ : “Quienes han hecho la fechoría que se lleven los muertos.”‘
Passat un mes del brutal assassinat el propietari del femer va recollir les restes juntament amb els fems i els va escampar per la vinya de la seva propietat.


Enterrament de les restes dels claretians de Tárrega el 10 de novembre de 1940.
Fray Pere Ferrer tenia 27 anys en el moment del seu martiri, un any després de ser ordenat i va ser beatificat juntament amb 497 màrtirs més el 28 d’octubre de 2007 a Roma. La seva festivitat es va posar el dia 6 de novembre.
Els que el van conèixer en vida exposen que era un bon religiós, obedient, observant i molt auster. Era molt devot de la Sagrada Eucaristia i a la Verge del Carme i era molt exigent amb ell mateix. També diuen era molt caritatiu i s’interessava molt pel bé material i espiritual de les persones.
El plafó informatiu que està al lloc dels assassinats, diu que els partits, sindicats i la mateixa Generalitat van condemnar aquests fets, i aquests van actuar per intentar salvar vides i salvar el patrimoni que va destrossat per grups de descontrolats ( diu).
Clot dels Aubens a l'actualitat.
Molts anys després, l’any 2008 els carmelitans van tornar a ser atacats. El monument dedicat a aquestes 12 víctimes de la persecució religiosa va ser trencat. Es va trencar la placa i es va arrencar la creu que hi havia. Al costat van aparèixer pintades amb una estelada i el símbol del partit comunista.

El mateix Conseller d’Interior va condemnar els fets i es va posar a la disposició dels carmelites per reparar els danys. Avui dia el monument als carmelites forma part dels espais de memòria històrica de la Generalitat de Catalunya. 
Com indica l’agència La Flama el camí de la mort dels carmelitans avui és objecte de peregrinació i en alguna ocasió s’ha fet algun Via Crucis i cada any es objecte d’una peregrinació de familiars, amics i membres de la comunitat carmelitana.

... i el Pare Bernardino de Mataró al vaixell presó Rio Segre?

A la biografia del Beat Carmelo de Colomés es comenta que abans de ser executat i tret del vaixell presó Río Segre, va demanar que es perdonés al Pare Bernardino de Mataró. En aquell vaixell van ser detinguts 300 religiosos dels quals van ser executats 216.
Cercant en d'altres biografies apareix un cartoix de nom Bernardino que també estava empressonat i es va guanyar la confiança dels milicians poden celebrar amb moltes dificultats l'Eucaristia a la nit i poder portar les Sagrades Formes a tots els presoners que volguessin, inclús a una dóna que no era seglar. Però no hem trobat que fos assassinat i es perd la seva pista.

dijous, d’agost 17, 2017

Suport i oració per a totes les víctimes de Barcelona.

Lamentables notícies arriben de Barcelona... tristor, molta tristor.

El màxim suport a familiars i víctimes. Una oració per tots ells i elles.
 
Què no es repeteixin mai més fets com aquest ni a Barcelona ni arreu.
 
Què la societat catalana, barcelonins i barceloninis puguin recuperar aviat la normalitat i la convivència.
 
Memoria i record present.

dimecres, d’agost 16, 2017

Els altres beats de Mataró. L'estiu negre de Mataró de 1936.IV

La vida, obra i beatificació del Beat Dr. Josep Samsó i Elies, rector de Santa Maria és prou coneguda actualment a la ciutat; però van haver-hi altres màrtirs fills de Mataró dels quals poc se sap, poc s’ha dit, o han estat oblidats per la interpretació dels fets de la persecució religiosa que va sacsejar Catalunya a l’estiu negre el 1936, o han estat considerats per les seves congregacions però no pas de la seva ciutat natal.
A continuació fen menció dels altres màrtirs beatificats de fills de Mataró. En aquest relat tractarem només el d'Alexandre Planas " el sord" i el monjo de Montserrat Emilià Maria dels diferents que hi ha.

El Beat Alexandre ( Alejandro) Planas Saurí

Dibuix: Hagiopèdia.
Alexandre Planas va néixer el 31 d’octubre de 1878 a Mataró. Va ser anomenat “el sord” perquè era sord de naixement tot i que diuen sabia llegir molt bé els llavis i balbucejava frases molt fluixetes que s’entenien força bé.
Atès el seu problema d’audició no va poder professar com a salesià, tot i que no li va faltar voluntat i molta dedicació per arribar a tenir una vida de religiós. Es diu que va fer els vots privadament per la seva profunda fe catòlica.
El 1905 va entrar com a treballador del seminari salesià a indicacions dels seus pares que eren venedors de Sant Vicenç dels Horts i portava una vida de pietat i atenta sempre a les necessitats de la resta de religiosos, participant de la formació i la vida en comunitat. Allà feia també tasques de manteniment, vigilant i treballava també en una fàbrica de maons. Es diu d’ell que era molt hàbil amb els jocs de mans, motiu pel qual els menuts de la zona li tenien molta estima.
A l’esclat de la Guerra Civil el seminari convent va ser expropiat per l’Ajuntament en data 21 de juliol a instàncies de la Generalitat per a passar a ser una escola pública. Tots els salesians van ser expulsats del convent el dia 11 de setembre del mateix any. Malgrat això Alejandro va decidir quedar-se i treballar com hortelà ja que tenia 58 anys no sabia on anar. L’Ajuntament li va permetre quedar-se perquè es quedés a càrrec de l’edifici i pel fet que ell no era religiós.
Alejandro també feia imatges. En va fer algunes que van ser amagades quan es va incauta el seminari convent, però els milcians les van destruir. Diu la tradició que els mateixos milicians es van disculpar amb ell al veure el profund dolor que li va causar veure la destrucció d’aquelles imatges.
El germà Eliseo García solia anar a al convent de tant en tant per a interessar-se de l’Alejandro i portar-li la comunió. No se sap ben bé però seria el 19 ó el 20 de novembre que el comitè revolucionari de Sant Vicenç dels Horts va ordenar la detenció del germà Eliseo i també del col·laborar seglar dels salesians Alejrando Planas.

Grup de milicians de la CNT FAI de Barcelona primers dies de la
 repressió religiosa iniciada la Guerra Civil. Font: El País
Des del convent van ser portats a la seu del comitè revolucionari i des d’allà a les costes del Garraf on van ser afusellats. Els seus cossos es van fer desaparèixer i no van ser trobats mai. 
L’11 de març del 2001, gràcies a l’impuls de la Diòcesi de València Alexandre Planas Saurí, el Sordo, va ser beatificat i va designar el 22 de setembre com diada de la seva festa.
 

 El Beat Emilà Maria, Ignacio Guilà Ximenes, 

La vida monàstica de Montserrat estava en un molt bon moment abans de la Guerra. Hi havia molta vida monacal, nombroses vocacions i era un espai de referència per al pelegrinatge i d’advocació a la Mare de Déu.
Des del 1844 era el centre espiritual de Catalunya sense cap mena de dubte i la Renaixença va impulsar el seu gran paper història i de compromís polític i social amb el país en tots els seus diferents moments. Fins i tot abans de la persecució religiosa del 36, i des dels primers moments de la II República l’Abat de Montserrat i la seva comunitat estaven compromesos i tenien força relació amb el Govern de la Generalitat.
L’any 1936 a Montserrat hi vivien 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8 novicis coristes, 52 germans conversos, 3 novicis conversos, 25 col·legials i 35 escolanets. Aquest nombre elevat de religiosos i membres de la comunitat i essent molts d’ells de diferents indrets posava de relleu que era un lloc de referència del cristianisme a Catalunya i a Espanya.
Amb el cop d’estat fallit i les notícies de les dures persecucions a religiosos es va decidir amagar la imatge original de la Mare de Déu ja fos pel triomf del comunisme anàrquic com en una duríssima repressió militar.
A partir d’aquell moment va començar l’evacuació de monjos i la comunitat per evitar el que estava passant en els pobles propers on s’incendiaven convents, parròquies i es passava pel fusell als religiosos que feien allà vida pastoral. Potser els comitès locals apuntarien en algun moment cap a Montserrat...
Monjos de Montserrat. Fons: Privada Beckie Murray
El Pare Abat Antoni Maria Marcet va acomiadar a dos joves metges de la comunitat aquells mateixos dies. Un era el doctor Tarrés que després va ser prevere, i el postulant Joan Perellada  després va ser monjo. A l’ún el va enviar a veure el Conseller de Sanitat Doctor Corachan i a l’altre al Conseller de Cultura Ventura Gassol, per tal que enviessin mossos d’esquadra a Montserrat per poder salvar el monestir. La comunitat va iniciar l’evasió de tots els seus membres i va expressar a la Generalitat que ells ja s’organitzarien però els vindria molt bé algun salvaconducte, però la comunitat ja s’ho faria. Cap monjo va rebre cap salvaconducte que tan van demanar a la Generalitat i per tant es van preocupar de salvar sobretot peregrins i famílies que vivien a la muntanya, els nens de l’escolania i a la comunitat.
La marxa dels monjos, com diu la història oral del moment i es recull en algunes fonts, va ser més que innocent. Van anar deixant el monestir poc a poc i es van amagar sense cap mena de protecció en els pobles propers, a la mateixa muntanya o cap altres indrets.  Hi ha alguns casos relatats en la vida del mossos d'esquadra Ramón Castelló que va ajudar a fugir a alguns vestits de paisà cap a Barcelona i salvar dels controls que feien els cenetistes i milicians exaltats per les carreteres.
Aquestes fonts indiquen que aquests monjos tenien clar que no havien fet mal a ningú, molts d’ells inclús havien assumit els nous temps inclús abans de la segona república i tenien molt clar la seva devoció i vida en comunitat. Molts d’ells tenien una gran formació musical, cultural i mèdica i per tant eren referents importants en els seus camps d’especialització.
Germà Emilià Maria.
Un dels monjos que va deixar en aquets dies el monestir va ser el germà Emilià Maria, de nom Ignaci Guilà Ximenes, que era nascut de Mataró al 1914 i tenia 22anys en aquell moment.
Aquest monjo mataroní, així com d’altres benedictins van decidir anar al pis del número 7 de la Ronda de Sant Pere de Barcelona on hi havia un pis de la comunitat. Segons creien aquest pis tenia la protecció de la Generalitat. Aquell pis era per a que els monjos es poguessin hostejar si havien de fer gestions a Barcelona abans de la Guerra.
7 monjos es van allotjar en aquest pis en aquells dies bojos de desconcert de juliol de 1936. Allà hi havia una germana d’un monjo que els ajudava, facilitava menjar, cuinava…
La nit del 19 al 20 d’agost es van presentar milicians que anaven buscar un prevere que vivía en aquell edifici. Però no van donar amb ell. En el mateix edifici estava el pis dels benedictins i es van fixar que en la porta hi havia una imatge del Sagrat Cor. Un exemple que els monjos no van prendre cap mesura de protecció ni es van preocupar de treure el símbol religiós de la porta. Llavors els milicians van entrar, van veure que eren monjos van decidir apressar-los.
Baixant de la finca, van tirar per les escales rodant al pare Josep Maria Fontseré, que tenia 82 anys, per la seva dificultat en baixar escales enmig d’insults i rialles. En aquell grup de detinguts estava el germà coadjutor Emilià Maria.
Els van portar per la carretera d’Esplugues fins a prop de Pedralbes i allà els van afusellar abandonant els seus cossos aquella mateixa nit.
Els seus cossos van ser recuperats i a la setmana següent van ser enterrats en nínxols d’amics de Montserrat. Diu la història oral que un monjo vestit de paisà va anar a ajudar a l’enterro i va poder fer una petita oració pel descans dels seus germans.
exhumació de les restes dels monjos per portar a la Cript. Font: somatemps
Segons algunes fonts orals, es diu que el germà Emilià Maria a principis del 36 va parlar amb un company del servei militar i li va expressar que tenia clar que ells tampoc no es lliurarien de la persecució. Però que això no els pertorbava, més aviat estaven preparats i els alegrava poder servir a Déu fins l’últim moment.
Igaci Guilà Ximenes, Emilià Maria, va ser beatificat a Tarragona el 13 d’octubre de 2013 i el seu cos descansa a la Basílica Abacial de Santa Maria de Montserrat. La seva festa se celebra el 6 de novembre.
Malauradament l’assetjament de Montserrat no va acabar aquí. D’altres germans fins un total de 23 també van ser assassinats en altres llocs on s’amagaven o quan fugien.
El Monestir de Montserrat en principi es va dir que havia rebut la protecció de la Generalitat de Catalunya que en aquell moment presidia Lluís Companys.  Això no va evitar que la Basílica fos profanada per Brigades Internacionals que fins i tot quan van entrar van cantar a l’interior l’himne puny en alt i utilitzant els orges de la mateixa.
Manuel Azaña, president de la República també va escollir aquest indret per descansar uns dies, i alguns van associar aquest descans amb un dels preceptes que va dir i es recull en un acta parlamentària de 1931 “ España ha dejado de ser catòlica”. Després Montserrat va ser utilitzat com a hospital per ferits al front on va albergar uns cinc-cents llits.
Amb l’avenç de les tropes nacionals i la rendició de Barcelona al gener de 1939 els comandaments republicans van evacuar l’hospital i van donar ordres de volar totes les instal·lacions de Montserrat amb dinamita. Diuen algunes fonts que la Providència, la vergonya i les preses va fer que mai fos volat pels aires en aquell gener del 1939. Poc després els monjos tornarien al Monestir, i com diu la web de Montserrat, salvats pel Govern de la Generalitat Republicana.  
L’any 1986 un incendi va assolar Montserrat on es van incendiar prop de 800 hectàrees. No va arribar a cremar el Monestir coincidint amb l’efemèride de  50 anys enrere.
Des d’aleshores hi ha algunes fonts que subscriuen que hi ha hagut un interès de la mateixa comunitat i la historiografia catalana per desdibuixar aquells temps convulsos on el mataroní Emilià Maria va ser assassinat, o fins i tot esborrar la gran persecució que religiosa que hi va haver a Catalunya amb la intenció d’esborrar el catolicisme. També hi ha hagut altres debats sobre el paper dels requetés Terç de Montserrat que ha arribat fins els nostres dies i que s’ha viscut per exemple a Olesa de Montserrat on es va canviar la nomenclatura de la Plaça Terç de Nostra Senyora de Montserrat al barri de Sant Bernat, pel nom de Plaça de la Dignitat.  Això va avivar debats que encara són vius i sobre el rol de perseguits i perseguidors dels comitès locals, i després sobre vencedors i vençuts.  Una mostra que obrir i parlar d'aquest temes encara avui és dolós, malgrat s'abordi des de la restitució jurídica, el record i la memòria, un procés de beatificació, o simplement explicar el que va passar.
En l’acte de beatificació d’aquests màrtirs l’Arquebisbe de Tarragona es va preguntar: De qui eren enemics? Aquest homes que van perdonar als seus màrtirs no eren víctimes de cap injustícia, sinó de la ignorància dels homes.

La persecució religiosa a Mataró. L'estiu negre de Mataró III

Fins als nostres dies ha arribat que a la ciutat de Mataró va haver un gran atac contra el patrimoni religiós i els seus temples. És el que s'ha anomenat dècades després com "el martiri dels temples".
S'ha explicat com fi la persecució religiosa a la ciutat comencés amb la detenció del rector de Sant Josep i Santa Maria i acabés amb el lamentable assassinat del Beat Dr. Josep Samsó al cementiri de Mataró l'1 de setembre per un milícia anarquista.  O com si aquest hagués estat l'únic mataroní assassinat per l'odi anticlerical.
De fet va  haver-hi més fills de Mataró assassinats dels quals us informarem demà, però avui us oferim tres relats sobre l'assatjament i turment d'altres religiosos que estaven aquell 1936 a la ciutat. Bàsicament en aquest relat abordarem la traïció i assassinat massiu dels maristes de Mataró per part de la FAI i la dispersió dels salesians. També li dedicarem una part als gabrielistes de la veïna Sant Vicenç de Montalt.
La lectura us semblarà en algun moment dramàtica, com va ser la vida de molts sants, però l'únic interès que tenim és explicar els fets com ens han arribat per diferents fonts i com s'ha explicat per les diferents congregacions, testimonis i familiars.

Aquís us relatem alguns casos.

Dispersió, amagatall, fugida i traïció de 107 maristes.

Escola Maristes Valldemia. Font: Postal de l'època, fons privat.

A l’any 1933 s’aprovava la Llei de Congregacions, que era la culminació de moltes mesures que s’havien impulsat a nivell de processos de secularització.
D’acord amb la Constitució s'afectava directament l’activitat docent i la vida pastoral de moltes congregacions i ordres religioses, entre elles els Maristes.
Aquesta Llei obligava a que tots els col·legis d’aquestes ordres fossin escoles seculars dirigides per associacions de persones no religioses si es volia continuar en tant que escola.
Pintura de Felip Vall (1945) dedicada als religiosos assassinats.
Interior de l'escola Maristes Valldemia.

Al poc d’aprovar-se la Llei amb el canvi polític del canvi de cicle a la II República amb el triomf dels partits republicans de dretes va suavitzar la seva aplicació. Malgrat això les lleis no van ser derogades perquè calia revisar la Constitució i no hi havia majoria parlamentària per a fer-ho.
La CEDA que era una Confederació de partits de dretes necessitava el suport de partits d’esquerres per a governar en coalició, i els valors republicans de la CEDA eren més que qüestionats pels partits socialistes i comunistes. La inestabilitat de la coalició va tenir episodis com la vaga de 1934 amb un fort accent anticlerical i que a Mataró va tenir un episodi lamentable el dia després de la vaga, com va ser l'entrada de pistolers a Santa Maria i apuntant al campaner van incendiar l'altar de les ànimes.

L’Ordre d’Azana que desplegava la llei de 1933 es va complir a l’escola Maristes Valldemia de Mataró i per tant desapareixia de l’activitat docent la congregació religiosa. L’escola va ser adquirida per la Immobiliària Mundial S.A. que tenia seu a Lyó.  Aquesta societat va llogar l’escola a un grup de professors titulats, que eren d’altres que els mateixos maristes però amb vestimenta de paisà.
Iniciada la Guerra i el context de dura persecució a Catalunya, els maristes de la ciutat van procurar amagar-se al ser cridats el mateix 18 de juliol a dispersar-se.

La trampa de la FAI als Maristes, el Buc Cabo San Agustín

El 1927 era nomenat Laurentino Mariano Alonso era el provincial de la província d’Espanya. Iniciada la Guerra se li va oferir marxar a Itàlia però va decidir quedar-se i anar salvant estudiants i professors. En total va poder enviar a 107 joves formats a França.

Antonio Ordaz es va reunir amb els maristes i va planificar una fugida amb el vaixell San Agustí cap a França. Aquest Vaixell era anomenat el Segre, que també va sevir com a presó dels 300 detinguts religiosos a Tarragona i on van morir 216 dels 300 els darrers dies de juliol i agost del 36.

Els va indicar que no s’espantessin si trobaven patrullers pel port i els hi va donar el seu nom en tant que contrasenya.  La FAI qui va fer aquestes gestions va rebre uns diners a canvi de traslladar-los al país veí.
Imatge de l'època del Buc Cabo San Agustín. Fons: Web vida marítima.

El dia 7 d’octubre van anar arribant els maristes poc a poc a la Barceloneta i els van anar aposentant per a descansar aquella nit als camarots. De fet estaven essent arrestats i el vaixell era la presó i l’anarquista Josep Serra els va demanar tot el que tenien de valor perquè havien de passar a França sense res característic perquè a la frontera es revisava tot.  

Els van fer sortir del vaixell als 107 maristes i els van enviar a la Ceca de Sant Elies, que la FAI havia expropiat a les monges clarisses.
Porta de la Ceca de Sant Elias.
Dies abans era el Convent de Jerusalem de les monges clarises.
Avui parròquia de Santa Agnès.

A l’endemà el 8 d’octubre van treure 44 maristes i van ser transportats al cementiri de Montcada. Allà els van obligar a baixar del vehicles i van ser metrallats.  Segons algunes fonts per tal que els cossos no poguessin ser trobats van ser enviats alguns als forns de carbó de les cimentadores de Montcada, regentat per grups anarquistes, buidant així tot tipus de rastre.

Un dels maristes, el jove  germà Victorino José (José Blanch Roca) nascut al 1908 i que estava destinat a l’escola Valldemia de Mataró en aquell moment va poder escapar del metrallament i va poder amagar-se a una casa propera ferit. Va haver de marxar però, perquè el marit de la senyora també estava essent buscat i havia patit alguns registres. Aquesta va retenir el relat del ferit marista. Al intentar amagar-se en una altra casa, va ser delatat i va ser afusellat al cementiri de Montcada amb 28 anys. Dos germans més van ser assassinats aquell dia al cementiri de les Corts d’aquell grup traït.

Entre els nombrosos maristes assassinats i enganyats que hi va haver en destaquem només alguns que hem trobar a nivell biogràfic i que estaven a Mataró.


G. Alberto Maria. Font: F. Champagnat
El germà Alberto María (Néstor Vivas Valdivielso) va néixer el 1910 a Estepar i va ingressar en el seminari als 10 anys. Al 1931 va fer la seva professó perpétua. Va ser destinat al Col·legi Valldemia. Al juliol del 36 estava de visita amb la seva família i els seus pares no el van veure segur a Catalunya i van proposar marxés. Malgrat això va voler anar amb els seus germans indicant que “¡No me quedo. Mi puesto está allí. Aunque tal vez no nos volvamos a ver, que sea lo que Dios quiera. El me ayudará!... Si me matan, no lloren, dichoso si puedo derramar mi sangre por Jesucristo”.

Un altre marits assassinat al Cabo Sant Agustín va ser el germà Florentino Redondo Insausti, nascut a Navarra al 1885 en una família molt humild. Va estar a Canet, Argentina i Itàlia i quan va esclatar la guerra estava a Mataró treballant com infermer, on portava 16 anys

G. Pablo Daniel. Font. F. Champagnat.
Un altre cas va ser el del germà Pablo Daniel (Danviel Altabel Gracia), que va néixer a Terol al 1911. Va ser professor a Valldemia en dues ocasions i al 1936 estava a Mataró. Va ser detingut al 7 d’octubre de 1936 i va estar empresonat fins el 1938 després de quedar en llibertat. Segons alguns presos expliquen que va continuar la seva funció docent i apostatar amb altres sacerdots i molts delinqüents comuns de pillatge a Barcelona. Al fugir cap a França va ser reconegut per un soldat republicà a la frontera i el va assassinar al gener de 1939, pocs dies abans d’acabar la Guerra.

El germà Pablo Daniel va néixer una família molt cristiana. Tots els seus germans van ser religiosos.  El seu recorregut apostòlic amb nens va ser molt breu perquè després de ser ordenat va estar a Alacant i posteriorment a Mataró on va caure en les xarxes de la persecució.  El seu germà Pedro, que serà canònic a Sant Pere de Roma, dirà que el seu germà era un veritable forjador d’homes i de cristians autèntic atès la seva gran preparació cultural, activitat pastoral i virtuts que tenia per a ser molt admitat pels seus estudiants. Va arribar a dir que inclús mereixeria ser canonitzat inclòs sense haver estat màrtir. 

El germà Leónides (Jerónimo Messegué Ribera) va néixer el 1884 a Castelló de Farfanyà i tenia un gran recorregut com a educador i docent. Recorden d’ell que era de conviccions religioses molt fortes i deia que devia la seva vocació a la seva mare, qui probablement s’havia passat la meitat de la seva vida a la parròquia del seu poble de genolls davant el Santíssim o desgranant les comptes del Rosari.  Estava a l’escola de Mataró com a professor i amb l’ordre de dispersar-se es va amagar a casa d’una tia a Barcelona i com tots, va acudir a la crida de fugida pactada amb la FAI.

Un altre marista caigut en la trampa va ser el germà Baudillo (Pedro Ciordia Hernández) nascut el 1888 i que estava destinat també a l’escola de Mataró. Aquest, diuen tenia poca confiança en els acords amb la FAI, però va seguir al seu germà provincial, essent també assassinat.

Un dels altres joves maristes assassinats va ser el germà Juan Crisóstomo (Juan Pelfort Planell) de 23 anys nascut a Òdena-Espelt. Estava de docent a Mataró i quan el Col·legi va ser requisat va amagar-se al seu poble. Va seguir la invitació dels seus caps per a fugir cap a França i va caure detingut també al port de Barcelona. 

El mateix camí van seguir l’altre professor i germà Félix León ( Félix Ayúcar Eraso) de 25 anys i que va néixer a Navarra. També va passar per Mataró el germà Isaís María (Victoriano Martínez Martín nascut el 1899 a Villalbilla de Villadigo a Burgos i que en el moment de la dispersió estava a Sant Josep Oriol, així el germà José Carmelo (Gregorio Faci Molins) de 28 anys i nascut a La Codoñera de Terol que va estar uns anys també durant la II República.

Aquests maristes han passar a ser anomenats “màrtirs del silenci”. Els mètodes utilitzats pels patrullers anarquistes amb nocturnitat, apartat de testimonis, fer desaparèixer les evidències fa que no es contin amb molts testimonis que relatin els darrers moments viscuts. Simplement van desaparèixer i Déu acollí el seu testimoni ( com relata el web de la Fundació Champagnat.

El religiós més jove, 17 anys, dels Maristes del carrer Sant Josep.
Estudians de l'escola Maristes del carrer Sant Josep al 1927. Fons. Raco.cat

Dels que van fugir un cop iniciada la Guerra hi havia constància d’un noi nascut a Girona, de nom Carlos Rafael que va ser el religiós més jove depurat i assassinat en el vaixell presó Riu Segre ( primer nom del Cabo San Agustín)  quan acabava de fer els 17 anys. Aquest noi havia jurat els vots amb 15 anys el 2 de juliol del 34 i estava al col·legi Maristes de Mataró, que estava al carrer Sant Josep. Amb el context de persecució va intentar sortir de la ciutat en direcció al seu poble de Sant Jordi Desvalls. Es va assabentar però que hi havia un vaixell a Barcelona que el podria portar fins França i així poder escapar. Al vaixell però va trobar la mor. Diuen que abans de morir va exclamar  «Así moriremos mártires e iremos al cielo».

La mort del director del Col·legi Salesians .

El col·legi salesians de Mataró va ser confiscat pel Govern del Front Popular i va passar a ser un hospital militar.  Els estudiants, professors i religiosos que allà hi eren van haver de fugir i amagar-se.

En aquell hospital es va tendre a l’escriptor Ernest Hemingay diu la tradició que allà va conèixer la infermera Maria Sans en la que es va basar per esciure l’obra Per qui toquen les campanes, basat en les seves vivències a la Guerra Civil.  Durnat la Guerra Civil aquest hospital va ser bombardejat i molts anys després es van trobar bombes sense esclatar.

Als salesians a l'inici de la revolució estava en Francisco Bandrés Sánchez, que tenia 42 anys. Era un sacerdot salesià des de 1922 i des del 1927 havia estat el director del Col·legi de Mataró fins que va ser intervingut. Aleshores va marxar a la casa de Barcelona-Sarrià a treballar en un projecte social a tenor dels nous temps. El 3 d’agost de 1936 diferents milicians del POUM el van arrestar, i malgrat ell explicar la tasca social que estaven fent a la ciutat  va ser traslladat a un calabós de la seu del partit a la ciutat ( actual Hotel Colón) i allà va ser mort.

Mn. Nonell va ser estudiant dels salesians i diu en les seves obres que va viure com eren assassinats religiosos i en concret com eren perseguits els professors seus del col·legi, alguns d’ells, exposava, s'havien amagat a la casa dels seus pares al conegut Mas de Can Bonminyó.
Milicians del POUM a juliol de 1936. Fons Privat.

Als anys trenta els salesians estaven en una etapa florida a Espanya amb tres grans inspectories de salesians i una en Filles de María Auxiliadora.  Aquesta comunitat va ser durament atacada a Barcelona i a València al inici del conflicte bèl·lic. Molts dels salesians van ser assassinats lluny del front, llocs de combat i sobretot sense cap tipus de procés, i fins i tot de forma clandestina per amagar l’assassinat, com va ser el cas del salesià de Barcelona llençat a les vies del tren després que uns milicians pensant que era religiós li obligaren a treure les mans de les butxaques i tenia en elles un rosari.

Segons diferents fonts, Andrés Nin, un dels fundadors del POUM, i gran referent del marxisme català desaparegut a les jornades de maig on es van confrontar anarquistes i trotskistes contra republicans de la Generalitat el dia 2 d’agost de 1936, escrivia a la Vanguardia que “ la classe obrera ha resuelto el problema de la Ilesia sencillamente, no dejando en pie ni una siquiera”. En un dels seus característics mítings en públic a Barcelona després de les morts de salesians va dir que ells havien acabat amb els problemes que els republicans burgesos no tenien cap interès en resoldre, com era el problema de l’església. Va dir “ Hemos eliminado curas, iglesias, culto”.
El més que lamentable assassinat dels 50 gabrielistes a Sant Vicenç de Montalt al novembre de 1936.

Vista de Can Valls. Actualment només queda la torre.
Que a Mataró el cotxe fantasma, un Lancia negre,  dels milicians no tingués molta feina, no volia dir que no anés a d’altres municipis propers com va denunciar el cabretenc Jaume Noé al 1939 quan sovint anaven a Cabrera de Mar a molestar persones i pagesos de dretes. No atropellessin a alguna persona pels camins cap a Sant Celoni o Massanes o participessin d’altres persecucions, o col·laboracions amb d’altres comitès propers.

La neta de l’estanquer Cabot recorda com sovint rebia visites a altes hores de la nit de grups descontrolats demanant  “mistos”. “ Com vols que encenem les fogueres sense mistos?” li deien mentre l’estanquer votant de la Lliga es temia el pitjor per a ell.

A Sant Vicenç de Montalt hi havia la casa mare dels germans gabrielistes que comptava a Espanya l’any 1936 amb 80 membres arreu d’Espanya. Molts d'ells eren de Burgos ja d'allà era un gabrielista que feia portava menors de famílies que volien que els seus fills fessin estudiós religiosos i no els podien pagar.
L’ordre dels Gabrielistes va ser fundada a França al s.XVIII i van rebre dures persecucions durant la Revolució Francesa i durant les posteriors repúbliques atès el seu fonament educatiu i d’implicació social. Finalment van ser expulsats de França al 1903 i es van dirigir cap a Girona on van fundar una casa i posteriorment al 1915 la casa general a Can Valls a Sant Vicenç de Montalt.

Gabrielistes de Can Valls a 1935. Fons: Julián Alonso Aj. Huermeces
Les primeres persecucions les van tenir a la casa de Castelló d’Empúries on van ser denunciats pel mateix alcalde perquè aquells professors ensenyament idees propagandístiques contràries als temps actuals. Per aquest motiu van ser assassinats, poden fugir dos nois de 19 i 23 anys però després van ser agafats per la FAI i executats, iguals que altres gabrielistes de Valls i Sant Adrià de Besos.

Aquestes persecucions va fer que gairebé tots anessin a cercar refugi a Sant Vicenç de Montalt. Però el 7 de novembre de 1936 les milícies de la FAI els detenien a tots. Van deixar a Can Valls per explotar la finca els més vells, vigilats per un comitè. “Calien queviures per al front”. Tota la resta van ser portats cap a l famosa Checa de San Elías on s’empresonaven religiosos per ser després executats al cementiri de Montcada.  El 9 de novembre la FAI assassinava a 39 germans gabrielistes i el seu capellà, i dies després assassinava 10 gabrielistes més.

Un dels episodis més negres de la persecució religiosa al Maresme i que avui només recorda un parc on estava Can Valls a Sant Vicenç de Montalt.

Entre els religiosos professors de Sant Vicenç de Montalt hi havia els germans Agustín Pascual, Eliseo Serrano, Balbino Moreno, Isidoro Moreno ( qui diu un nebot que es podria haver lliurat però va unir-se per por o solidaritat al grup dels detinguts), Laurentino Serna ( hermano Timoteo), Demetrio Moreno ( 20 anys) i Cayo Bañuelos. entre d’altres. .. Alguns estudiants que aleshores tenien quinze anys expliquen que va ser molt trist perquè van veure com els treien de l’escola i els portaven per la carretera. Hi havia molts milicians tots ells armats amb un fusell.  
Més informació: 
Proper relat:
- Els altres màrtirs de Mataró.